Aquesta realitat fa que, la majoria de vegades, encarem la percepció del que ens envolta en funció d’aquestes pautes i esquemes adquirits. Òbviament, això no és dolent per si mateix, i és molt útil en la majoria de les situacions, per no tenir que començar de zero i preguntar-se a cada situació que ens trobem què hem de fer i com. Però si aquest és l’únic esquema de pensament que utilitzem, ens estem limitant les possibilitats, ja que normalment tenim interioritzat que per a cada situació determinada només hi ha un model de sortida o actuació, que és la que ens han ensenyat i ha conformat el nostre univers mental. Aquest és una de les raons de per què els canvis culturals en la societat costin tant d’esforç i temps en cuallar. Aquesta forma de pensar, que tots tenim, inconscientment, més o menys arrelada, limita la nostra capacitat de creació i innovació. Si això afegim que la nostra societat ens educa amb una orientació de pensament crític, és a dir orientat més a rebatre, a criticar, a trobar les falles d’allò que algú ha proposat, al debat pel debat, que no pas a la creativitat i a proposar coses noves, ja tenim una combinació perfecte perquè la innovació i la creativitat sigui cosa d’una minoria d’”outsiders”.