Massa vegades sento aquella famosa frase de que “allò que funciona no s’ha de tocar”. Llavors, quan s’ha de tocar? Quan ja no funcioni i sigui massa tard? D’exemples d’aquesta forma d’actuar la nostra geografia empresarial n’és plena. Després venen les excuses: que si la competència exterior, que si altres tenen més ajudes, que si no hi ha aquesta o aquella circumstància que faria que....

En aquest país, quan algú proposa alguna cosa innovadora (des de l’àmbit empresarial, polític o social), alguna cosa des de perspectives diferents a les tradicionals, tothom és capaç de trobar-li les mil-i-una crítiques. Això sí, si la proposta té èxit, li apareixen un munt de pares, i tothom ja sabia que funcionaria. Ara bé, si fracassa, millor que no estiguem en el lloc del que la va impulsar.

En aquestes circumstàncies només uns quants valents poden fer propostes realment noves. ¿Podem realment tenir persones, empreses i, en definitiva, una societat innovadora amb aquest pòsit cultural?. Alguns dels que encara proclamen aquell tòpic de que els catalans som tan emprenedors i innovadors, podrien treure’s la bena dels ulls i començar a treballar un canvi cultural i de mentalitat? Les properes generacions els hi estarien molt agraïts.