Moltes vegades, quan parlo d’empreses innovadores i innovació, col·legues meus em diuen que no s’han de deixar oblidats els sectors tradicionals de l’economia catalana, com si aquests no poguessin innovar. També val a dir que aquells organismes que haurien de difondre una cultura de la innovació entre la nostra classe empresarial tenen també aquest enfocament tecnològic i científic de la innovació. De fet, en l’actualitat, pràcticament tots els indicadors que mesuren la innovació en les diferents economies europees estan basats en aquest paradigma (nombre de patents, percentatge del PIB invertit en recerca i desenvolupament, etc.). Potser perquè són els indicadors més fàcils de mesurar. Però el concepte d’innovació empresarial és molt més ampli, per la qual cosa està a l’abast de totes les empreses, i també de les Pimes. Abasta a la definició de nous conceptes de negoci, noves formes d’organització empresarial, noves estratègies de màrqueting i comercialització dels productes i serveis o noves formes de gestió i coordinació de les persones que col·laboren amb l’empresa. Per totes aquestes altres formes d’innovació la tecnologia només suposa un mitjà que permet innovar en el veritablement important, és a dir el concepte.