Una altra diferència entre les possibilitats dels models de negoci basats en la Xarxa en el període de finals dels 90 i ara mateix, rau en el nombre de persones que tenien connexió a Internet en aquell moment comparat amb les d'avui dia.

I més important que tenir connexió, el nombre de persones que ja han interioritzat Internet com a part de la seva vida, com a eina de treball, de cerca de informació, per comprar o, àdhuc per publicar un blog on donen a conèixer els seus pensaments.

Actualment estem arribant a aquell punt en què la majoria de la població utilitza Internet d'alguna o altra manera, mentre que fa cinc anys la xarxa era una desconeguda per a la gran majoria, i un gran nombre dels que ja la feien servir, estaven donant les seves primeres passes en aquest món.

Un altre fet important a analitzar per trobar diferències és el tipus de connexió que es fa servir. Si fa cinc anys la majoria de les connexions eren de baixa velocitat, en aquests moments una bona part de la població ja disposa de connexions de banda ampla, a través del cable o de les línies adsl. Aquest fet és important, perquè les connexions actuals permeten múltiples funcionalitats que eren impossibles amb connexions lentes.

Totes aquestes circumstàncies fan que algunes idees de negoci que fa uns anys semblaven fruit d'alguns il·luminats, i que van subestimar el temps en què es produiria l'evolució descrita, tornin a tenir sentit ara que la maduració del mercat potencial ja s'està produint.

Posted by Francesc Llobet at 5:59 PM | Permalink | Comments (0)

una de les causes que s'apunten per al ressorgiment de les empreses dites puntcom és la clara tendència al creixement de la publicitat a Internet. De fet, la immaduresa d'aquest tipus de publicitat fa uns anys, va ser la causa de moltes fallides de models de negoci que hi estaven basats.

Tanmateix, en el moment en què s'ha començat a trobar fórmules pròpies i específiques d'aquest mitjà, com la publicitat en els resultats de cerca o la publicitat contextual amb missatges adaptats als continguts específics dels lloc web suport, l'increment en l'ús d'aquests sistemes publicitaris comença a presentar xifres realment espectaculars.

Sense anar més lluny, i segons les dades de la memòria del tercer trimestre del 2005 de Google, en aquell període els ingressos per publicitat d'aquesta companyia van pujar a 1559 milions de dòlars, suposant el 99% del total. I això només és el començament.

Monstres empresarials com Microsoft o Amazon han vist el potencial d'aquest mercat i ja estan posant a punt els seus sistemes propis de publicitat contextual (actualment en fase "beta") per menjar-se un tros de l'enorme pastís que suposarà aquesta indústria en les propers anys. S'afegeixen així a empreses com la pròpia Google, Overture o Miva.

La gran competència que s'albira en aquest sector és una bona notícia, tant per als anunciants com per als suports publicitaris. Per uns, sobretot els més petits, suposa l'oportunitat de fer campanyes publicitàries a la seva mida. Per als altres, l'oportunitat de rendibilitzar, ara sí, models de negoci basats en la publicitat.

Posted by Francesc Llobet at 6:13 PM | Permalink | Comments (0)

Sembla que, finalment, la revolució de Internet s'està produint, encara que, com alguns pronosticàvem fa uns anys, de forma tranquila, sense sorolls, sense irracionalitats, i fent canvis de fons profunds en la manera de fer les coses i en els negocis.

L'últim informe trimestral de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions constata un creixement molt important de les vendes per Internet a Espanya, especialment pel que fa a serveis relacionats amb els viatges (bitllets d'avió, reserves hoteleres...).

D'altra banda, en l'última edició de la revista nord-americana Wired, s'analitza el que ja es comença a denominar com nou boom de les empreses d'Internet als Estats Units. Un exemple el tenim en què es comença a animar el mercat de les adquisicions d'aquestes empreses, sense entrar en les exagerades valoracions que es donaven just abans de l'explosió de la bombolla.

Una altra dada a tenir en compte és que s'estan començant a recuperar i reciclar plans de negoci dels anys 1999 i 2000 que mai van ser desenvolupats, o que van fracassar en aquell moment, ja sigui perquè el mercat no estava encara preparat o per una mala execució.

En definitiva, probablement els models eren bons, però es van avançar al seu temps o es van executar amb la irracionalitat imperant en aquells moments. Però, què ha canviat cinc anys després? S'apunten diverses possibles raons, que analitzarem en els propers articles, i que farien que idees que van fracassar fa uns anys siguin un èxit en el futur.

Posted by Francesc Llobet at 4:21 PM | Permalink | Comments (0)

Acabem amb aquest article l'anàlisi dels diferents elements que composen un concepte de negoci, parant atenció als dos últims aspectes que poden multiplicar la capacitat de generar benefici. El primer d'ells rau en si el model disposa d'alguna de les anomenades economies estratègiques, principalment economies d'escala, capacitat de concentrar-se en un determinat nínxol de mercat i fer-se líder o, a l'inrevés, capacitat de utilitzar els mateixos recursos per servir a mercats molt diferents creant sinèrgies entre tots ells.

Les economies estratègiques no tenen a veure amb la millor o pitjor execució operacional, sinó que provenen del propi model de negoci.

El segon rau en la possibilitat o no de que el model sigui molt flexible, punt essencial en una economia en canvi constant i accelerat. Aquest flexibilitat pot venir del fet que tinguem una gran diversificació (de països, productes o tipologia de clients) que no ho arrisqui tot a una sola carta. Una altra forma de flexibilitat és la capacitat de modificar amb certa rapidesa el model, el que podríem anomenar com agilitat operativa. Finalment, la capacitat d'arribar en un període reduït de temps al seu punt mort sense que s'hagi d'esperar eternitats a generar beneficis.

En definitiva, com hem anat desgranant en els últims mesos, fent una reflexió profunda sobre el negoci que estem desenvolupant, tenim moltes possibilitats de detectar elements de possible innovació que ens permetin seguir sent competitius en el futur.

Posted by Francesc Llobet at 12:50 PM | Permalink | Comments (0)

Disposar d'una barrera d'entrada difícil de superar per part dels competidors és un altre dels possibles multiplicadors de beneficis. Si una empresa treu al mercat un concepte de negoci realment innovador, és evident que durant un període serà l'única a desenvolupar-lo.

No obstant, si el model és fàcilment replicable, no disposarà de gaire temps per aixecar barreres que facin més difícil l'entrada en el mercat d'altres empreses. Aquestes barreres poden ser també de sortida per als clients, és a dir que els sigui difícil canviar d'empresa una vegada s'han acostumat a utilitzar els serveis i la forma de proveir-los d'una determinada. I no perquè sigui un suplici donar-se de baixa, com en la majoria d'operadores telefòniques del nostre país, sinó perquè el valor que li proporciona una determinada empresa és tan elevat que li costaria un temps i esforç que no està disposat a invertir per obtenir el mateix amb un altre competidor.

Seria el cas, per exemple, de la llibreria online Amazon. En el seu moment, en ser la primera en atacar amb força el mercat de venda online de llibres , va aconseguir captar una bona part dels consumidors, que es van anar acostumant al seu sistema de comanda i al seu sistema de recomanacions de llibres en funció del coneixement que tenen del client. Si un client vol canviar de llibreria i tenir els mateixos serveis, li costarà un esforç d'aprenentatge i haurà de passar un temps considerable fins a obtenir el mateix valor. Per tant, els que han vingut després, ho han tingut força més difícil.

Posted by Francesc Llobet at 12:49 PM | Permalink | Comments (0)

Una altra manera d'entrar en la dinàmica dels rendiments creixents és similar al de l'efecte xarxa que comentàvem en l'article anterior, però aquest rau en la capacitat que té una empresa d'oferir un millor producte a mesura que incrementa el seu nombre de clients. És el que podem anomenar efecte positiu de la retro-alimentació empresa-client.

Si hem aconseguit arribar a una primera etapa de creixement en la que ja es té un nombre molt considerable de clients i s'estableixen els mecanismes adequats per conèixer-los profundament i extreure'n la informació necessària, tenim la possibilitat de poder llançar productes serveis que satisfacin cada vegada millor les seves necessitats i , d'aquesta manera, obtenir encara molts més clients. En conseqüència, assolir un segon esglaó en l'escala de creixement.

Els competidors que no tenen aquest coneixement que proporciona el volum de clients, difícilment podran saber quines millores han de fer en els productes i, per tant, entrar en aquesta dinàmica.
Finalment, una empresa també pot entrar en una dinàmica de rendiments creixents pel fet que el seu model de negoci gaudeixi de l'efecte aprenentatge. Aquesta situació la trobem, especialment, en empreses intensives en coneixement, és a dir, cada vegada en més empreses. Si el model té aquest efecte aprenentatge, les empreses que mes ràpidament assoleixen la dinàmica de creació de més coneixement a partir del ja adquirit, aixequen barreres de mercat difícilment superables pels competidors.

Posted by Francesc Llobet at 12:47 PM | Permalink | Comments (0)

Un dels principals multiplicadors dels beneficis es dóna si el nostre model de negoci pot entrar en una dinàmica de rendiments creixents. Aquesta situació la trobem quan una empresa, a mesura que creix, té encara més possibilitats de creixement, i a més de forma exponencial, ja que el fet d'arribar a una primera fase d'expansió és el que la permet començar una segona fase de creixement, que a la vegada li permetrà arribar a l tercera i així successivament.

Aquelles empreses del mateix sector que no aconsegueixen entrar en la dinàmica, queden estancades. Perquè un model de negoci tingui capacitat d'entrar en aquest tipus de dinàmica hi hem de trobar algun d'aquests tres aspectes: el que s'anomena efecte xarxa, el fet que sigui un model que es retroalimenti ell mateix, o que existeixi un efecte d'aprenentatge o d'adquisició de know-how creixent.

L'efecte xarxa el trobem en models de negoci que aporten més valor als clients a mesura que hi han més clients. Qualsevol producte de comunicació (telèfon, mòbils, fax, email etc.) té efecte xarxa. Si només hi ha una persona que els utilitza no tenen cap valor. En canvi el valor augmenta exponencialment a mesura que s'incrementa el nombre d'usuaris del sistema. Un altre exemple, en aquest cas parlant d'Internet, el trobem en comunitats virtuals, en portals d'anuncis classificats o en els portals de contactes, tant de moda actualment. En tots aquests casos, a mesura que augmenta el nombre d'usuaris, el valor que es pot oferir s'incrementa, la qual cosa fa que puguin créixer encara més en nombre de clients.

Posted by Francesc Llobet at 12:45 PM | Permalink | Comments (0)

Una vegada analitzats tres dels elements que fan que un concepte de negoci tingui capacitat de generar riquesa (eficiència, exclusivitat i coherència) entrem a analitzar l'element fonamental d'aquesta capacitat. Es tracta dels multiplicadors de beneficis que puguin fer que el rendiments es disparin en un moment donat i, en conseqüència, pagui la pena assumir el risc de tirar el concepte endavant.

Quan parlem de multiplicadors de beneficis, parlem de quatre grans àrees que analitzarem amb més deteniment en els propers articles i que fan que empreses de recent creació com Google, Amazon, Ebay, o Meetic, per parlar d'empreses que utilitzen principalment la xarxa, puguin ser espectacularment profitoses en períodes relativament curts de temps.

La primera d'elles té a veure amb un concepte molt determinant de l'economia en xarxa i dels intangibles: els rendiments creixents. El segon multiplicador es basa en la capacitat de construir barreres d'entrada que bloquegin els competidors durant un temps. Al cap i a la fi, si hem innovat i el model té èxit, tindrem el monopoli del mercat per un breu període de temps i, en la mesura que existeixin barreres d'entrada, aquest període serà més llarg. El tercer multiplicador deriva de l'existència en el model d'economies estratègiques (d'escala, d'especialització o de generalització). Finalment, i essencial en una economia en constant canvi, el quart multiplicador ve definit per la flexibilitat estratègica del model, és a dir la possibilitat de canviar-se sobre la marxa si així ho demana el mercat.

Posted by Francesc Llobet at 12:40 PM | Permalink | Comments (0)

El tercer element per valorar la capacitat de generació de riquesa futura d'un concepte de negoci, juntament amb l'eficiència i la capacitat d'ésser únic, és el grau de coherència dels seus elements interns (missió, visió, processos, abast de mercat, forma d'arribar al públic objectiu, etc.).

Hem de determinar que tots el elements del model encaixin entre si, siguin coherents i que cadascun d'ells contribueixi a reforçar l'obtenció de l'objectiu global. Per determinar el grau d'encaix del elements ens hauríem de fer preguntes com: és coherent la forma de comunicar el nostre producte amb el públic al que va adreçat?; ho és la forma de desplegar el nostre servei amb el missatge que hem donat a l'hora de vendre'l?.

L'altre dia llegia una persona queixar-se de que en una coneguda botiga d'articles de luxe, en època de rebaixes, es creava un gran cua al carrer, ja que no es permetia entrar a més d'un determinat nombre de persones a l'establiment. Aquesta cua, a més, era custodiada per alguns guàrdies de seguretat contractats per la firma. En aquest cas, podríem preguntar-nos si és coherent que una marca d'aquest estil, que ven "glamour", estil de vida i elitisme, permeti que els seus clients facin cua de manera molt poc "glamourosa". O si ho és que un model de negoci basat en que els compradors paguen un preu altíssim, no tant pel producte per si mateix, sinó per l'exclusivitat, faci període de rebaixes. Només cal fer-se algunes d'aquestes preguntes per trobar incoherències en molts dels models imperants.

Posted by Francesc Llobet at 12:38 PM | Permalink | Comments (0)

El segon element per valorar la capacitat de generació de riquesa futura d'un concepte de negoci (el primer és l'eficiència) rau en el fet de si el model és únic o no. Si ha descobert una nova indústria o un nou mercat que abans no havia estat explorat. Si ha desenvolupat una forma totalment nova d'arribar als clients. Si l'execució del model és totalment innovadora en front de la manera tradicional d'actuar.

En la mesura que una empresa desenvolupa un model de negoci similar al d'altres empreses, la capacitat de que els rendiments siguin gaire diferents són petites. En canvi, si el nou concepte és únic en una forma millor de proporcionar valor al client, la possibilitat d'un diferencial important en la capacitat de generar riquesa en front d'altres empreses del sector pot ser impressionant. Si actuem en zones, per dir-ho d'alguna manera, ja explorades anteriorment, el màxim que podem aconseguir és esgarrapar una part del mercat, si som una mica millors que els nostres competidors.

Altrament, si ens dediquem a treballar les zones inexplorades fins el moment, podem ser els primers a trobar àrees de mercat que ens proporcionaran importants rendiments diferencials. Això sí, només durant un temps. Fins la propera vegada que haguem de tornar a fer aquest exercici i innovar el model per trobar-ne un altre d'únic. Desafortunadament els models únics, lògicament, deixen de ser-ho quan es comença a demostrar que són bons i altres empreses els desenvolupen.

Posted by Francesc Llobet at 12:37 PM | Permalink | Comments (0)

Reprenc avui l'anàlisi dels diferents elements que componen un concepte de negoci i com podem introduir-hi modificacions que els facin més innovadors. Dins del grup que fa referència a la capacitat de generació de riquesa del model, hi trobem com a primer element l'eficiència del model, és a dir si pel producte que nosaltres fem els nostres clients estan disposats a pagar, directa o indirectament, més diners que el que ens costa a nosaltres produir-lo.

Això no vol dir que per a ser eficient els costos hagin de ser els mínims, sinó que han d'estar en consonància amb el producte o servei que estem oferint, de manera que el preu que li haguem de posar no excedeixi del que els clients potencials considerin ajustat al tipus de producte o de servei que estem oferint.

Un exemple clar d'eficiència del model és el de les companyies aèries dites de baix cost, ja que canviant diversos elements del procés de producció del servei i de la concepció del producte han aconseguit, d'una banda tenir els preus més baixos del mercat i de l'altra els marges més elevats de la indústria. En el mateix cas estan les companyies que ofereixen servei al segment de clients que volen més comoditat i luxe. Han ajustat el seu model d'eficiència a aquest segment i òbviament els seus costos són més elevats, però segueixen tenint marges elevats perquè els seus clients estan disposats a pagar aquesta diferència. Perquè el model sigui més eficient no serveix només reduir costos, sinó canviar radicalment el concepte i els processos.

Posted by Francesc Llobet at 12:35 PM | Permalink | Comments (0)

A propòsit de la idea que desenvolupava en l'anterior article respecte a que les majors innovacions les provoca gent emprenyada perquè ha tingut una mala experiència en la forma de funcionar d'algun producte o servei, ahir m'explicaven una història que hi té molt a veure i que, lamentablement, encara és la normalitat.

És la història d'un emprenedor que té una idea de negoci per fer de forma totalment diferent (i millor per a l'usuari) un procés molt establert en un sector en el que s'està produint una transformació espectacular, el de l'aviació comercial. Doncs resulta que aquesta persona, que segurament va tenir la idea després d'emprenyar-se pel mal funcionament del procés, té problemes importants per a trobar finançament per desenvolupar aquest projecte. I quina és una de les raons? No tenir experiència en el sector.

Així doncs, alguns (molts) segueixen amb la inèrcia de pensar que una de les bases de l'èxit d'una idea de negoci és que la proposi un persona amb profunds coneixements del sector concret. Doncs no, per innovar, més que una avantatge això és un handicap. Els grans canvis normalment venen de persones totalment alienes a una forma de funcionar "normal" i que, d'aquesta manera, no tenen prejudicis, i poden construir de bell nou un model millor. D'aquí provenen les innovacions radicals. De gent que es pregunta: com és possible que això pugui funcionar així? I munta un sistema més obvi, més simple i que no sigui deutor de pràctiques o privilegis establerts.

Posted by Francesc Llobet at 12:33 PM | Permalink | Comments (0)

Hi ha una idea d'en Tom Peters que trobo molt interessant: la de que moltes vegades la gent que innova és gent que està molt emprenyada. Gent descontenta amb un servei, que pensa una nova forma millor o més eficient de realitzar-lo. Gent emprenyada perquè no troba el producte que necessita i el crea. Gent que troba absurda la manera institucionalitzada de fer les coses i la canvia.

I avui aquesta idea em ve especialment al cap perquè tinc aquest tipus d'emprenyada. Estic emprenyat pel fet que per fer el passaport al meu fill, l'any 2005, hagi hagut de perdre mig matí al Registre Civil per obtenir un "paperet" escrit a mà per portar-lo a un altre organisme de l'administració, que l'hauria de poder obtenir directament amb l'accés a una base de dades centralitzada o compartida. Estic emprenyat perquè un funcionari em va canviar el nom simplement equivocant-se introduint dades a l'ordinador, però perquè rectifiquin l'errada jo haig de demostrar amb proves fefaents el meu nom real. Estic emprenyat perquè quan les administracions volen comparteixen dades dels ciutadans, però per prestar un millor servei, no.

Tanmateix, jo no puc resoldre aquesta emprenyada creant una Administració nova i alternativa. Són els que hi treballen els que haurien de fer alguna cosa. I el problema és que a tots els llocs dels que els parlo he vist la gent emprenyada, sí, però no precisament perquè es funcioni d'una manera indigna del segle XXI i de les possibilitats que tenim al nostre abast.

Posted by Francesc Llobet at 12:30 PM | Permalink | Comments (0)

En l'article parlava de les companyies aèries dites de "baix cost" i de la meva opinió de que tenen que començar a abandonar aquesta denominació i començar a diferenciar-se per altres aspectes, ja que ben aviat totes ho seran, de baix cost. És interessant observar com aquest canvi de paradigma del model de negoci de l'aviació comercial ha obert oportunitats de mercat inexistents abans i que alguns ja comencen a aprofitar amb força.

Més enllà d'aeroports que fins ara eren secundaris i ara estan agafant una expansió molt important, podem trobar noves propostes al voltant de productes alimentaris de qualitat per poder consumir durant el vol i també, ja era hora, noves propostes adreçades a aquelles persones que donen importància a una superior comoditat al servei, especialment pel que fa als vols de llarg recorregut, però que no estan disposades a pagar quantitats astronòmiques per aquesta diferència.

Era d'esperar que si hi han companyies que han posat una forma més eficient de volar al servei del públic que dóna importància a que el vol li surti el més barat possible, hi haguessin companyies que ataquessin el mercat de la gent que està disposada a pagar una mica mes per més comoditat i servei amb uns mateixos paràmetres d'eficiència. Així doncs, ja podem començar a trobar companyies com MaxJet que només tenen vols amb classe business, això sí, quasi al mateix preu que les companyies d'alt cost tenen la tradicional classe turista o econòmica. Està clar que només és l'inici de més canvis.

Posted by Francesc Llobet at 12:25 PM | Permalink | Comments (0)

Escric aquest article a l'aeroport, esperant embarcar en un vol cap a
Londres en una de les companyies dites de 'baix cost' I em fa pensar en com
ens costa canviar de mentalitat, en el poder que té la inèrcia, principal
enemic de la innovació. I la inèrcia sovint es reflecteix en un mitjà que la
pot fer perdurar durant anys: el llenguatge.

La pregunta és: per què seguim
anomenant a aquestes companyies de 'baix cost', com seguim anomenant
Internet I altres tecnologies coma 'noves tecnologies'? Doncs perquè quan
van aparèixer necessitàvem contrastar-les amb la 'normalitat' existent.
Per això, com que la normalitat existent eren monopolis de companyies aèries
ineficients en tota la seva gestió, que tenia com a conseqüència preus
desorbitats, en el moment que apareixen empreses amb un model de negoci molt
mes eficient en tots els seus elements, que te com a conseqüència que es
pugui viatjar en avio al cost d'un autobús, no els diem companyies
'eficients' sinó de baix cost'.

Haig de reconèixer però, que aquest és el
seu lema de sortida però tinc la impressió que si segueixen amb aquesta estratègia de comunicació al final se'ls hi girarà en contra. Perquè, al capi a la fi, la normalitat ja comença a ser que el transport aeri sigui més
eficient i amb uns preus d'acord amb aquesta eficiència. Si més no, l'altre
dia llegia que aquestes empreses ja tenen un 30% del mercat europeu. Bé, em criden a embarcar puntualment, cosa que no m'ha succeït en els últims vols amb companyies 'd'alt cost.'

Posted by Francesc Llobet at 12:21 PM | Permalink | Comments (0)

Tanco aquesta reflexió sobre la (in)cultura de l'emprenedoria al nostre país amb una aspecte que, més que una pota més d'un sistema social orientat a l'emprenedoria i la innovació, n'és el fonament essencial. Crec que era l'actual President de la Generalitat que deia que tres de les seves prioritats de govern eren educació, educació i educació.

Doncs en el tema de l'emprenedoria les prioritats haurien de ser educació, educació, educació, educació i educació. Educació als nostres fills perquè tinguin una mentalitat creativa, innovadora i emprenedora –no només per crear empreses-.

Educació als futurs inversors per entendre el valor de les idees per sobre dels diners i que les inversions, apart de rendibilitat monetària personal han de produir també rendibilitat social en forma de valor i riquesa generals. Educació als que hauran de decidir inversions de capital risc i en grans empreses en la mentalitat de guanyar-guanyar i de la col·laboració per sobre de la d'emportar-s'ho tot i absorbir. Educació als futurs gestors públics en delimitar l'espai en què poden realment aportar valor. I, finalment, educació per als que han d'educar a les nostres filles. Perquè al cap i a la fi, com em deia fa un temps una persona del sector de l'ensenyament, ¿com es pot educar en la mentalitat emprenedora si els que ho han de fer no la tenen?.

Com sempre dic, el futur de l'economia catalana d'aquí a vint anys depèn més de la Conselleria d'Ensenyament que de les econòmiques. Ho entendrem alguna vegada?.

Posted by Francesc Llobet at 12:18 PM | Permalink | Comments (0)

Una cuarta pota d'un sistema que crea empreses innovadores ha de ser, si més no a Europa per la seva especial idiosincràcia, un sector de capital risc públic potent. Ara bé, el capital risc públic no s'hauria de moure exactament pels mateixos criteris que el capital risc privat, com massa vegades passa.

En l'article anterior els parlava d'un cas interessant, un fons privat creat a la ciutat de Nova York amb l'objectiu de potenciar la diversificació de l'economia de la ciutat. Un fons actualment dotat amb més de cent milions de dòlars i els objectius del qual són, per aquest ordre d'importància: invertir en projectes que generin beneficis tangibles per a la ciutat i els seus col·lectius, i que els projectes en els que inverteix impulsin un avantatge competitiu de la ciutat en l'economia global. Finalment, i òbviament, que els projectes siguin viables i rendibles, és clar. Però aquest no és el criteri pricipal, àdhuc inverteixen en projectes sense afany de lucre.

Aquesta filosofia és, ara per ara, impensable en un fons privat a Catalunya (si els que existeixen els podem donar aquest nom), ja que busquen exclusivament el factor rendibilitat, criteri totalmet raonable en el capital privat. Per no parlar de les xifres de capitalització, que farien riure al costat de les esmentades. Però sí que hauria de ser la filosofia d'inversió dels fons que es nodreixen de capital públic, ja que l'objectiu d'aquests fons no hauria de ser exclusivament la plusvàlua en les inversions, sinó uns bjectius amb una visió més global i de llarg termini.

Posted by Francesc Llobet at 12:16 PM | Permalink | Comments (0)

En dos articles anteriors he parlat de la (in)cultura d'emprendre de dos col·lectius bàsics per la creació d'empreses innovadores: aquells que haurien de tenir la idea i l'empenta de posar-la en marxa i aquells que haurien de contribuir en els primers moments a finançar aquestes iniciatives. Un altre dels pilars fonamentals d'un sistema que crea empreses és el que en podríem dir, generalitzant, "capital risc" privat, que hauria d'estar constituït pels grans grups financers i grans empreses locals.

De la mentalitat d'aquests grans grups en pot parlar una conversa que vaig tenir fa poc amb un amic meu que té responsabilitats en les àrees d'inversió en innovació d'un gran banc. Quan jo em queixava de que no invertien en capital risc, m'explicava que això no els no els interessava, ja que si detectaven alguna iniciativa innovadora preferien compra-la directament. La idea venia a ser: ¿per què hem d'invertir i ajudar a que es folri el que ha tingut la idea? Preferim folrar-nos nosaltres. Aquesta mentalitat la puc certificar jo també per experiència personal a l'hora de negociar col·laboracions empresarials amb grups molt nostrats.

Comparem aquesta mentaliatat amb l'experiència que he conegut de primera ma fa una setmana a Nova York. Allà fa 10 anys es va crear un fons d'inversió de capital risc privat amb l'objecte d'enfortir i diversificar l'economia de la ciutat. Hi van participar 67empreses que van invertir un milió de dòlars cadascuna. A fons perdut, sense esperar retorn financer. Quasi el mateix que aquí, oi?.

Posted by Francesc Llobet at 12:14 PM | Permalink | Comments (0)

La setmana passada Dossier Econòmic es feia ressò d'un estudi que constata la davallada en la iniciativa emprenedora al nostre país. Al mateix temps jo iniciava una sèrie d'articles sobre la (in)cultura d'emprendre a Catalunya. De fet va ser totalment casual, perquè encara no coneixia l'estudi, però crec que a ningú que hi vulgui veure se li escapa que la realitat és molt diferent del discurs oficial en el que ens hem "engronxat" durant els últims anys.

Segueixo amb la segona anècdota il·lustrativa del que els parlo. Un amic meu és el director d'una oficina amb fort creixement d'un dels pricipals bancs espanyols i en una zona dinàmica de Barcelona, amb clients adinerats.

Un dia, dinant amb ell, li explicava que sempre havia tingut la idea de crear un projecte que invertís en idees realment innovadores i que transformin radicalment els mercats on han de competir i li vaig preguntar si ell, pel coneixement que té del perfil dels seus clients, creia que podrien convertir-se en "business angels" d'aquests tipus de negocis innovadors. Encara s'està rient ara. Em va dir que si els hi parlava de Google o de Yahoo! probablement ni sabrien què són. Ara, que em podrien ensenyar molt bé com multiplicar els diners donant entrades per pisos que mai arribaran a comprar.

Mentre en aquest país no tinguem "business angels" que es facin milionaris aportant diners a empreses innovadores i que crein riquesa social, sinó "totxo angels"que se'n fan especulant amb la vivenda, el nostre cel seguirà estan molt "enladrillado".

Posted by Francesc Llobet at 12:09 PM | Permalink | Comments (0)

Em sembla interessant parlar de l'estat de la cultura de l'empeneduria al nostre país, arran d'algunes converses que recentment he tingut sobre aquest tema. Són anecdòtiques, però crec que reflecteixen la nostra cultura general, més enllà del cofoïsme dels discursos dels nostres polítics i altres actors respecte d'aquest tema. I quan parlo d'empreneduria no parlo de muntar un bar, encara que tambés es pot innovar en aquest camp.

La primera conversa reflecteix la visió d'aquells que suposadament haurien de ser font d'iniciatives empresarials i prové d'una conversa amb una coneguda, arrel d'un projecte de xarxa en el qual s'està involucrant a catalans del món de l'empresa d'arreu del món. Aquesta persona em comentava que estava molt interessada a participar en el projecte, encara que ella "no tenia res a veure amb el món de l'empresa", ja que està en el món acadèmic, fent recerca.

Resulta que aquesta persona està fent recerca sobre llenguatges informàtics en el departament d'informàtica d'una universitat, però ella creu (de bona fe, és la cultura imperant) que l'empresa està en un món apart. I jo em pregunto, ¿és que en Page i en Brin, fundadors de Google estudiaven creació d'empreses? O més aviat eren dos enginyers fent un doctorat i recerca sobre algoritmes de cerca a Internet?

Quants possibles Google, Yahoo! o Linux deuen haver passat pel cap dels nostres "acadèmics" i s'han perdut per la nostra (in)cultura d'emprendre?

Posted by Francesc Llobet at 12:04 PM | Permalink | Comments (0)